Un infern amb un final feliç

Hui, com tots els dies vaig a l’escola… o millor dir a l’infern? Fa dos anys em vaig vindre a viure a Espanya, i fa una semana que he cumplit els 11 anys. Jo vaig nàixer a l’Àfrica. Allí no teniem una bona vida, no teniem un lloc on dormir… ni menjar… ni treball… i per si això era poc, la meua mare es va morir d’una enfermetat. Per això mateix, ara visc ací, en el meu pare.
Bé, com vos contava, hui torne a l’escola… i abans he dit infern perquè no està ben vist que jo tinga un color diferent de pell, i que haja nascut en altre país. Per això, els meus companys, em peguen tots els dies, em lleven l’asmorçar, es burlen de mi… i no tinc ni un amic. Es dur anar-se’n del lloc on has nascut per problemes, i que al lloc on vages per a buscar una vida millor, ho passes pitjor encara.
-Marc! Hem digué un xic de la meua clase, que venia acompanyat per 5 amics més
- que portes hui per a esmorçar?
Jo em vaig quedar callat, aleshores començaren a pegar-me, i com sempre, em llevaren l’entrepà. No em quedà altra que plorar, com sempre, perquè si se ho deia a algún professor, després seria pitjor…
Arribí a casa, i mai li deia res al meu pare. Però hui em va vore les marques dels moretons en la cara.
-Que t’ha passat Marc?
-Que que m’ha passat? Que hem passa desde que arribarem ací.
- ningú m’accepta, tots els dies em peguen, em lleven l’esmorçar o qualsevol cosa… no ho soporte més…
El meu pare, al vore la situació en la que jo estava, no se ho pensà dues vegades, i al següent matí anà a parlar amb el meu professor. Aquest, va ficar-li remei a la situació, i va parlar seriosament amb qui m’havia fet açò. Els amenaçà amb una expulsió de l’escola.
Ara, cada dia que vaig a classe, puc estar tranquil. I encara que seguisc sense tindre amics, em confor-me en poder fer una vida tranquil•la. Estic segur que açò algún dia cambiarà, i la gent es donarà conter que sóc tan normal com ells. Crec que ja ho he passat prou mal, i per fi, ara ja puc dir que soc feliç.